La importància de treballar amb els familiars en un procés de mort i la millora de l’atenció a l’Hepatitis C crònica en pacients han estat els treballs guanyadors d’aquesta tercera edició. El premi honorífic ha recaigut en la figura del Dr. Ignasi Sanpera Rosiñol.
En un any atípic i on la covid ha alterat la vida de la nostra societat, els Premis Battestini també van haver d’adaptar-se a aquesta nova realitat. El President de l’Acadèmia de les Ciències Mèdiques de Tarragona, el Doctor Benages, va ser l’encarregat d’obrir aquesta tercera edició tot explicant els motius pels quals la Institució havia decidit fer entrega dels premis als guardonats mantenint totes les mesures sanitàries establertes i sense superar el límit d’aforament permès.
Tot i això, el Doctor Benages va voler posar l’èmfasi en el fet que, malgrat ser una edició excepcional, la finalitat d’aquests guardons segueix sent la mateixa: la millora en la qualitat sanitària i hospitalària de la província de Tarragona. En aquest sentit, els premis Battestini són i han de ser uns premis a l’excel·lència, a la bona feina així com un incentiu per seguir implementant la investigació en el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.
El primer dels guardons que es van entregar va ser el Premi Battestini d’Honor que, enguany va ser pòstum i va recaure en el doctor Ignasi Sanpera Rosiñol.
La figura d’aquest traumatòleg, amb una dilatada experiència i un gran llegat van ser alguns dels motius pels quals el Jurat del premi van atorgar el guardó.
El Dr. Ramon Huguet, company de feina del Dr. Sanpera va parlar de la figura d’aquest gran professional destacant seva la implicació i la contínua preocupació per ”mantenir el servei al corrent de les últimes tendències tant en l’àmbit tècnic, com en l’organitzatiu”. Alhora, va posar de manifest la gran feina que, com a cap de servei, va dur a terme tot lloant la seva figura i destacant que “mai li va saber greu tenir al seu voltant a gent brillant. Sempre deia que gran part del que sabia provenia de l’equip que l’envoltava. Això va servir de motivació a tot l’equip. Només cal mirar la carrera professional de molts dels seus deixebles”.
Un altre company de feina i amic del Dr. Sanpera assistent a l’acte, el Dr. Pep Giné, també va destacar el paper exemplar d’aquest gran professional i que, en paraules seves, “va ser el revolucionari de l’especialitat. Ens va formar a tot un reguitzell d’especialistes durant la seva vida professional. Més de cinquanta repartits per tot el territori espanyol. Tots el guardem un respecte imponent.”
El fill del Dr. Sanpera, metge especialista en pediatria i vingut des de Mallorca, va ser l’encarregat de recollir l’estatueta honorífica. El Dr. Sanpera fill va tenir grans paraules d’agraïment cap a l’Acadèmia pel guardó atorgat al seu pare així com pels companys de feina que van parlar prèviament lloant la tasca d’aquest professional. Tanmateix també va lloar la feina i la petjada que ha deixat el seu pare en el món de la sanitat a Tarragona.
I seguint amb la tercera edició dels Premis Battestini, va ser el moment d’entregar el Premi a la millor unitat assistencial hospitalària.
El projecte guanyador va ser la ‘Implementació d’un programa d’intervenció a la família involucrada en un procés de mort d’un familiar en un servei d’Urgències Hospitalàries’, realitzat per les doctores Carmen Barbis, Ana Condón, Anna Falco, Mònica March, Anna Palau i M. Carme Boqué es troba a continuació de forma resumida i es pot descarregar mitjançant l’enllaç.
¿Les persones que perden per mort una persona estimada, necessiten ajuda de consellers i/o terapeutes?
¿La intervenció d’aquests facultatius suposa realment una ajuda a fer front al dol?
Aquestes són preguntes que han sigut objecte d’intens debat i a les que s’ha dedicat molt de temps realitzant investigacions empíriques ben importants.
Els canvis socials que es produeixen constantment, afecten tant a persones soles com a aquelles integrades en famílies, influint en les relacions entre elles. Aquesta és la raó per la qual quan un familiar mor, els familiars que queden s’enfronten al dol de la pèrdua. D’alguna manera també es donen o poden donar-se situacions crítiques en aquells casos de persona soles que solament tenen amics o inclús només el personal sanitari que els atén o ha atès.
Aquestes situacions comporten una gran càrrega emocional, és a dir, el que es coneix com el dol. Les persones que pateixen el dol ho poden fer de formes diferents manifestant-se amb canvis de l’estat d’ànim (tristesa, depressió, angoixa...) i amb alteracions vegetatives (alteracions del ritme son/vigília, de la tensió arterial, alteracions metabòliques a associades a l’alimentació... alteracions diverses del sistema nerviós autònom). De manera que el dol té o pot tindre un impacte sobre la salut ben important. En aquest sentit, es tenen evidències que la intervenció dels metges, d’un psicòleg o altres, exerceix o pot exercir una influència molt positiva pel que fa a l’adaptació i superació del dol.
En els anys 60 a la Universitat de Harvard es van dur a terme projectes en els que es van desenvolupar programes d’acció prop de persones en dol (Widow-to-Widow Program dirigit per Phyllis Silverman i Gerald Caplan del Laboratory of Community Psychiatry de la Harvard University de 1964 to 1974). En aquests estudis es va donar molta importància a l’avaluació de l’eficàcia de les mesures preses, el que va exigir una configuració en grups experimentals definint els tractats i els no tractats, és a dir, els grups de control, el que va permetre i permet també actualment anàlisis comparatives que aboquen una avaluació acurada dels resultats.
Com ja s’ha apuntat abans un aspecte important són les relacions humanes i els canvis que experimenten en relació amb l’evolució de la societat, és la raó per la qual aquestes relacions es modifiquen en el decurs del temps. A part tenim que les causes per la que es produeixen les defuncions també varien. Per exemple, actualment amb la pandèmia de Covid-19 i els requeriments de separació de les persones prescrits per Sanitat i la administració pública, condicionen situacions ben diferents de les conegudes fins ara. La soledat dels malalts dins l’espai hospitalari ha fet que aquestes persones només tinguin la companyia d’un sanitari, i se sap com els sanitaris s’han vist afectats inclús desbordats emocionalment sota aquestes circumstàncies.
El treball titulat: “Implementació d’un programa d’intervenció a la família involucrada en un procés de mort d’un familiar, en un Servei d’Urgències Hospitalàries”, liderat per les doctores Carmen Berbis i Ana Condón, s’enquadra perfectament dins aquesta temàtica a causa de la clara exposició d’objectius, pla de treball i resultats, ha merescut el Premi Battestini 2020 en la branca “Medicina Hospitalària”.
I el darrer guardó de la jornada va ser a la millor Unitat Assistencial en Atenció Primària. Els autors, els doctors Jordi Daniel i Juan Carlos Quer, van presentar el projecte ‘Microeliminació d’hepatitis C crònica en pacients del Camp de Tarragona (maig 2018-maig 2020)’ .
El treball es troba a continuació de forma resumida i es pot descarregar mitjançant l’enllaç.
L’hepatitis C és causada pel VHC (= virus de l’hepatitis C) i segons estimacions recents, uns 185 milions de persones a tot el món estan infectades amb aquest virus, de les que unes 350.000 cada any moren. D’acord amb previsions sòlides, es preveu que en un terç dels infectats el procés es farà crònic, abocant el quadre clínic en una cirrosi hepàtica o en un carcinoma hepato-cel·lular.
És notable que gran part de les persones infectades desconeixen que ho estan, el que pot ser causa de negligència i descuit alhora tant de fer un diagnòstic perquè no busquen al metge i conseqüentment de l’inici del tractament. Afortunadament avui dia es disposa de mitjans terapèutics contra l’hepatitis C molt efectius, però que malauradament no són accessibles a tothom, existint diferencies importants entre els països segons el seu nivell econòmic. En aquest sentit l’hepatitis C es distingeix d’altres infeccions virals cròniques, com la SIDA, perquè en el cas de l’hepatitis existeixen tractaments capaços de curar-la.
La importància que té aquest procés patològic es pot entendre molt bé si tenim en compte la concessió dels premis Nobel de medicina d’enguany, que han premiat els tres científics que van descobrir en els anys 80 el virus de l’hepatitis C i van desenvolupar mètodes analítics moleculars per a detectar la seva presencia en la sang dels malalts i, a més, van caracteritzar el virus genèticament, un pas bàsic per a creació de medicaments antivírics (agents antivirals). El tractament de l’hepatitis C és un espai en rapida evolució, tant en l’àmbit mèdic com en l’àmbit farmacològic, avenços als quals hi ha contribuït els tres premiats amb el Nobel que són americans Harvey Alter y Charles Rice i el britànic Michael Houghton. Tota la informació facilitada anteriorment, dóna idea de la importància mèdica i epidemiològica d’aquesta malaltia.
El treball que ha sigut premiat amb el premi Battestini 2020 es mou en un pla molt important, proper a l’assistència als malalts. Es tracta del desenvolupament i aplicació de mesures assistencials als pacients de hepatitis C de la regió del Camp de Tarragona. Els autors òbviament s’han inspirat en les directrius de l’Organització mundial de la Salut (OMS) de juliol de 2018, i les han adaptat fent possible la seva aplicació a la nostra regió. Es recomanen anàlisi (es necessita una elevada capacitat de laboratori) per a identificar les persones afectades de VHC, confirmació del diagnòstic d’hepatitis crònica i una atenció acurada determinant per exemple el consum d’alcohol i assessorant per a reduir-lo. Per al tractament es disposa actualment de fàrmacs molt efectius però molt costosos (interferó pugilat, ribavirina...), el que fa que el nombre de persones que es tracten sigui reduït especialment en països amb baix poder econòmic. També es requereix una tipificació genètica dels pacients, el que és essencial a l’hora de triar els antivirals que puguin ser mes efectius.
Els autors del projecte premiat han comptat per a la seva tasca amb dos columnes de suport principals: primera amb el diagnòstic i segona la teràpia o tractament de la malaltia. Tant l’una com l’altra han fet necessària la posta en marxa d’un procés formatiu de metges i personal sanitari de tal manera que cada centre d’assistència primària pogués disposar de referents d’aquesta malaltia.
La tasca iniciada ha que seguir endavant, ja que els resultats obtinguts subrallen la bondat de la feina feta, representant el premi una modesta però merescuda ajuda i reconeixement.
