En record...
El “jefe”, el “xef”, el “boss”, l’Ignasi ens ha deixat i ara em toca a mi fer l’obituari i se’m fa esfereïdorament difícil d’intentar mostrar en uns paràgrafs la complexa personalitat d’aquest bondadós, especial i complex personatge. Bàsicament era un homenot gran i bo i gairebé tothom hi estava d’acord amb aquest fet. Un home sense enemics, partidari del consens, mediador just de totes les desavinences, honest i posseïdor d’una intel·ligència privilegiada. Va ser capaç d’arribar a la societat, fet que li va permetre tenir un reconeixement social excel·lent.
Posseïa una cultura bàsica molt sòlida. Era un profund coneixedor de la filosofia i de la història. Lector empedreït del Diari El País i crític –sobre tot– dels escrits referits a calamitats. Pensava, com els gals, que el cel ens cauria a sobre... i ens ho explicava als companys de feina a les 7.30 h, doncs quan arribàvem –mitja hora abans del que tocava–, ell ja feia hores que voltava amb el diari a la mà.
En quant a la feina, va arribar aquest traumatòleg de Manresa per dirigir el servei de trauma de la –llavors– Residència Sanitaria Juan XXIII quan es va obrir a 1968. Anys abans, havia guanyat unes oposicions a Capità Metge de l’Exercit –les úniques que hi havia quan va acabar la llicenciatura– i havia servit a l’Àfrica. A Joan 23, va ser el revolucionari de la especialitat. Ens va formar a tot un reguitzell d’especialistes durant la seva vida professional. Més de cinquanta. Tots el guardem un respecte imponent.
Estava afiliat al partit socialista amb un dels primers carnets de l’estat espanyol. Republicà i patriota. Va dirigir la Creu Roja de Tarragona, tot un reguitzell d’anys.
Va ser pare de tres excel·lents fills. Dues dones i un home. Aquest ha continuat amb la tradició i és traumatòleg infantil de prestigi. Exerceix a Mallorca.
Ignasi, mestre, descanseu en pau. Us recordarem sempre.
Pep Giné, MD, OS
15-04-2020
Santiago Mallafré Gimeno neix el 9 de desembre de 1939 en una Tarragona impactada de ple pels efectes de la guerra civil que ha nalitzat uns mesos enrere. La família la formen els pares Joan Mallafré i Guasch i Lucía Gimeno Company i els quatre germans: Joan, Pere, Joana i Llúcia.
El pare és metge, igual que ho van ser l’avi –Joan Mallafré Torres– i el besavi. Amb aquests antecedents, sembla lògic que Santiago Mallafré, com el seu germà Pere, es dediqui a la medicina. Abans de marxar als 16 anys a estudiar la carrera a la Universitat de Barcelona, Santiago creix a la Tarragona dels anys quaranta i cinquanta estudiant a les monges del Sagrat Cor, durant un període molt curt a La Salle, i després batxillerat a l’institut de la Rambla Vella.
A la universitat té clara l’especialització de Medicina General perquè vol ser metge de capçalera, una vocació que l’acompanyarà al llarg de tota la seva trajectòria professional. A mitja carrera, la mort del pare el 1961 a causa d’un càncer de pàncrees l’obliga a compaginar els estudis amb una primera feina al servei d’Hematologia de l’Hospital Clínic de Barcelona fent transfusions de sang.
Un cop llicenciat, el 1963 torna a Tarragona i es posa treballar en el servei d’urgències nocturn. Coneix i atén les famílies que malviuen a les barraques repartides per diferents indrets de la ciutat, especialment concentrades a la llera del Francolí i a les parcel·les Tuset, però després també a la Savinosa, al polígon Entrevies i al voltant de l’ermita de la Salut. Nens i adults que presenten patologies derivades del fred i la gana. L’atenció als més pobres i desvalguts l’ajuda a assumir la injustícia social.
Els valors humanístics són una constant a la seva vida. «La feina de metge et permet veure i entrar en contacte amb totes les capes de la societat: rics i pobres, professionals diversos i nivells de formació, procedències i orígens molt plurals. Per moltes diferències econòmiques i socials que els separi, t’adones que tots els pacients tenen en comú la fragilitat de l’ésser humà», diu el doctor Mallafré, que durant un any també treballa en un pis de Torreforta que fa les funcions de dispensari. «Tots tenim malalties, tots ens morim i tots necessitem ajuda», conclou.
Sent metge de capçalera, els seus objectius han estat sempre tenir una actitud de respecte als pacients, asserenar-los i explicar-se bé perquè entenguin el seu problema de salut. El contacte permanent amb diverses generacions de moltes famílies tarragonines fa que els arribi a estimar i que, anys després de la jubilació, encara hi hagi persones que han passat per les seves mans que el saluden pel carrer.
L’obertura el 1969 de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona serà una factor clau de la carrera professional de Santiago Mallafré perquè hi estarà vinculat ns al seu tancament, el 1996. La gura del doctor Salvador Casals, director del centre hospitalari, marca profundament la manera de fer de Mallafré, sota la premissa de «cal ser útil a la societat».
A l’Hospital de la Creu Roja troba un ambient intel·lectual alt i un nivell d’assistència molt bo. Considera que l’equipament juga un gran paper en el mapa sanitari de Tarragona durant tres dècades, millora les tècniques diagnòstiques i afavoreix una actitud més sensible dels metges en relació als pacients.
En aquella etapa llarga, que el consolida com a metge de capçalera de referència a Tarragona, Santiago Mallafré compagina en horari de matí les visites a la consulta de l’hospital amb les domiciliàries i en horari de tarda l’atenció als pacients a la seva consulta privada a la Rambla Nova. Un dia a dia de catorze hores d’atenció mèdica. Una vida sencera dedicada als seus pacients, que es compten per milers.
D’aquells anys recorda especialment les visites a les cases dels malalts –realitzava ns a quinze visites diàries–, una manera de fer dels metges d’assistència primària que –lamenta– s’ha perdut en l’actualitat. L’atenció domiciliària l’aboca a «conèixer a fons Tarragona i els seus veïns». Accedir al dormitori dels pacients li permet observar què hi ha a les tauletes de nit, «un re ex magní c de la societat plural i en constant transformació», assegura.
Enamorat de la seva ciutat, aconsegueix a través de la seva professió descobrir una Tarragona desconeguda. La relació amb moltes famílies es fa tan estreta al cap dels anys que quan visita un pacient demana sortir a la galeria del pis que dona accés als patis interiors per veure allò que només tenen a la mà uns pocs veïns. Una curiositat que simbolitza la personalitat de Santiago Mallafré.
Casat amb Vallivana Moya Ortí i pare de 6 fills, ha compartit la passió per la medicina amb el seu germà Pere Mallafré (1926-2003), que va arribar a ser alcalde interí de Tarragona durant un mes i mig el 1965, i que va presidir l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Tarragona en el període 1993-1998. La nissaga familiar dedicada a la medicina continua, entre d’altres, amb la lla del Santiago, la pediatra Maite Mallafré Moya, i el ll del Pere, el digestòleg Pere Pau Mallafré Cajigao.
Als setanta anys, Santiago Mallafré es jubila per raons familiars. Una dècada allunyat de la feina de metge de capçalera li permet analitzar des de l’experiència acumulada l’estat actual de la professió: «Hem millorat en diagnòstic i tractament, però s’ha anat enrere en la relació amb el pacient. El metge d’atenció primària està molt sol i sovint recorre a l’especialista i a la recepta. El problema de fons és que, globalment, s’abusa del dret universal a l’assistència sanitària i això perjudica el funcionament del sistema».
Ricard Lahoz
